Salut des de Goma, la base d'operacions de la MONUC, missio de les Nacions Unides al Congo, una veritable base militar dels cascos blaus.
La situacio aqui es de paisatge despres d'una guerra. Aquesta zona ha patit de tot. Des d'un virulent terratremol l'any 2002 a una guerra civil amb implicacions internacionals d'Uganda i Rwanda que ha destrossat el pais, les families i les imfraestructures. Aquest conflicte encara avui no es troba totalment tancat.
Aquesta es una zona controlada pels rebels, de fet la presencia del govern central de Kinshasa es testimonial i es concentra a Goma. A pocs km el descontrol es total. L'ONU mentrestant fa el que acostuma: enviar un munt de funcionaris i destacats i d'alguna forma tapar l'hemorragia com pot. Africa em fa mal i em trenca esquemes, topics i culpabilitats. Pero aixo es un altre tema.
Pel que fa a mi dema inicio una ruta per la zona dels rebels que segons diuen no els molesta el turisme la seva lluita es amb el govern central de Joseph Kabila fill de l'assassinat el 2001 Laurent Dessire Kabila. La ruta que fare sera per la zona dels grans llacs Kivu, Albert, George, tot seguit el Rwenzori de mes de 5000 metres, els parcs de Virunga i Epulu, visitant els pigmeus Mbuti i els goriles de muntanya, aixi com els okapi uns herbivors endemics al Congo.
La zona i el pais, tret de les desgracies que ha patit, es d'una bellesa enorme i et fa recordar l'Africa somiada.
Salut i bona ruta
Jordi
6 comentaris:
Camí de veure els goriles, quina enveja de la grossa que fas, noi!. Els okapis també semblen uns animalons força tendres i curiosos. Així que ja pots aprofitar per tots els que ens agradaria gaudir d'aquets parques. I verdaderament una pena i resulta paradògic que totes aquestes meravelles hagin d'anar de la mà i acompanyades d'aquests tipus de confictes, injusticies i d'altres interminables miseries humanes que se succeiexen al llarg del temps en aquesta terra rodona que dona voltes cada cop mes a poc a poc, igual que de poc a poc ha passat el temps que un ancestre nostre va baixar del arbre, va sortir d'Africa i va començar a voltar pel món en busca de tot allò que necessitava per la vida. I Love Africa.
fent proves
No se el que han canviat les coses en el "Zaire" que vaig coneixer jo, l'any 1988, i ara la Republica del Congo.
El cert es que el visat era per 2 mesos i no varem poder atravessar el pais des d'Uganda cap a Kinshasa i cap al sud a Lubumbashi en aquest temps, sino en 2 mesos i mig.
Recordo que arribar a Goma va ser un "luxe de ciutat africana" comparat amb les penuries que haviem passat.
El tema clau del pais eren els transports que no eixistien,mai sabies quan sortiries ni com, ni com arribaries, ni quan. Jo que em marejo, aqui no ho vaig fer. Reconec que anar agafat on podies en una "pick up" tot el dia de peu m'agradava, veies el paisatge millor...I cada 2x3 t'aturaves a aplanar la pista pel fang amb la pala. I a la zona sud treure la sorra de la pista, ja que era zona seca.
Alla vaig deixar un amic a l'"Station de capture D'Epulu" on a l'arribar un ximpance es va abraçar a mi durant prop d'una hora i no me'l podia treure de sobre. Que tendre i pelut que era!
Continuara...
Viqui, diari D'Africa, 1988.
De Kisangani vam decidir anar a Ikela cosa que va costar uns 6 dies caminant,mes algun camio. Viatjar adalt d'un camio agafats a les caixes de cervessa tota la nit i plovent i passant-te arbres pel cap, despres d'aixo arribar al lloc era un descans merescut.
A Ikela vam comprar una canoa que era un tronc de fusta i varem baixar durant 15 dies pel riu Tshuapa, un afluent del riu Zaire, fins a Boende. Sorolls em vam sentir molts, pero el que vam veure aprop de la canoa van ser els hipopotams que van passar per sota, l'hagessin pogut tombar!
A Boende varem estar 4 dies sota un arbre esperant un camio que finalment no va arribar i vam agafar una avioneta cap a Mbandaka on ja passava el riu Zaire.
Una jornada de camio significava uns 80 kms. al dia. A la zona sud del pais vam agafar un vago buit que anava darrere el tren de carrega, poc va durar la nostra comoditat, ja que a la seguent estacio el vago es va omplir. Tampoc va millorar la velocitat, ja que en aquella setmana vam fer uns 1000 kms. Com el tren no tenia vidres a les finestres a la nit feia fred i la gent feia foc dins el tren, cremaven el que fos. Cada vegada que passavem una provincia ens demanaven el visat d'aquella provincia! Els militars ens podien fer aturar una hora o mes fins que es cansaven i ens deixaven anar; mai vam pagar-lis res.
Despres d'aquesta experiencia, la resta de l'any amb l'estada a L'Africa va ser un luxe, sobretot en les infraestructures, no sense ser una Africa menys perillosa.
Evidentment que vam visitar els goriles i els pigmeus...
Diari d'Africa 1988, Viqui.
De Kisangani vam decidir anar a Ikela cosa que va costar uns 6 dies caminant,mes algun camio. Viatjar adalt d'un camio agafats a les caixes de cervessa tota la nit i plovent i passant-te arbres pel cap, despres d'aixo arribar al lloc era un descans merescut.
A Ikela vam comprar una canoa que era un tronc de fusta i varem baixar durant 15 dies pel riu Tshuapa, un afluent del riu Zaire, fins a Boende. Sorolls em vam sentir molts, pero el que vam veure aprop de la canoa van ser els hipopotams que van passar per sota, l'hagessin pogut tombar!
A Boende varem estar 4 dies sota un arbre esperant un camio que finalment no va arribar i vam agafar una avioneta cap a Mbandaka on ja passava el riu Zaire.
Una jornada de camio significava uns 80 kms. al dia. A la zona sud del pais vam agafar un vago buit que anava darrere el tren de carrega, poc va durar la nostra comoditat, ja que a la seguent estacio el vago es va omplir. Tampoc va millorar la velocitat, ja que en aquella setmana vam fer uns 1000 kms. Com el tren no tenia vidres a les finestres a la nit feia fred i la gent feia foc dins el tren, cremaven el que fos. Cada vegada que passavem una provincia ens demanaven el visat d'aquella provincia! Els militars ens podien fer aturar una hora o mes fins que es cansaven i ens deixaven anar; mai vam pagar-lis res.
Despres d'aquesta experiencia, la resta de l'any amb l'estada a L'Africa va ser un luxe, sobretot en les infraestructures, no sense ser una Africa menys perillosa.
Evidentment que vam visitar els goriles i els pigmeus...
Diari d'Africa 1988, Viqui.
De Kisangani vam decidir anar a Ikela cosa que va costar uns 6 dies caminant,mes algun camio. Viatjar adalt d'un camio agafats a les caixes de cervessa tota la nit i plovent i passant-te arbres pel cap, despres d'aixo arribar al lloc era un descans merescut.
A Ikela vam comprar una canoa que era un tronc de fusta i varem baixar durant 15 dies pel riu Tshuapa, un afluent del riu Zaire, fins a Boende. Sorolls em vam sentir molts, pero el que vam veure aprop de la canoa van ser els hipopotams que van passar per sota, l'hagessin pogut tombar!
A Boende varem estar 4 dies sota un arbre esperant un camio que finalment no va arribar i vam agafar una avioneta cap a Mbandaka on ja passava el riu Zaire.
Una jornada de camio significava uns 80 kms. al dia. A la zona sud del pais vam agafar un vago buit que anava darrere el tren de carrega, poc va durar la nostra comoditat, ja que a la seguent estacio el vago es va omplir. Tampoc va millorar la velocitat, ja que en aquella setmana vam fer uns 1000 kms. Com el tren no tenia vidres a les finestres a la nit feia fred i la gent feia foc dins el tren, cremaven el que fos. Cada vegada que passavem una provincia ens demanaven el visat d'aquella provincia! Els militars ens podien fer aturar una hora o mes fins que es cansaven i ens deixaven anar; mai vam pagar-lis res.
Despres d'aquesta experiencia, la resta de l'any amb l'estada a L'Africa va ser un luxe, sobretot en les infraestructures, no sense ser una Africa menys perillosa.
Evidentment que vam visitar els goriles i els pigmeus...
Diari d'Africa 1988, Viqui.
Publica un comentari a l'entrada